A room at the top

Descalçat i amb uns mitjons apadeçats. El tren arriba a Warnley i Joe Lampton (Laurence Harvey) es calça unes sabates noves i lluents. Sense diàleg i amb molt pocs plans ja sabem que el protagonista ha arribat a la ciutat per trepitjar-la fort. 

'A room at the top’ és eminentment un drama social, un retrat del xoc de classes a l’Anglaterra dels anys cinquanta. La hipocresia de la burgesia i l’autocomplaença de la classe obrera són descrites a la perfecció per aquesta cinta mite del Free Cinema, moviment que va revolucionar el cinema britànic entre els anys 50 i 60 i que beu directament del neorealisme italià i la nouvelle vague francesa. 

El film té, sense dubtes, una estructura melodramàtica amb una profunda càrrega social que posa en relleu tota la tristesa de la vida urbana i la impossibilitat de fugir de la nostra herència de classe. Hereva dels millors melodrames, els personatges están construïts de manera excepcional, i compten amb unes interpretacions magnífiques.

                                                                                   Alice i Joe: l'amor al límit

Pel que fa a l’argument, Joe Lampton es presenta com un social-climber que arriba provinent d’una ciutat obrera de provincies per treballar com a oficinista a l’ajuntament de Warley. Poc temps després coneix a la Susan (Heather Sears), una jove encantadora i burgesa que es converteix, de seguida, en objecte del seu desig. La vol a ella però sobretot, la seva posició. Simultàniament coneix a l’Alice (Simone Signoret), una dona atractiva i liberal que entra a la seva maduresa arrossegant la frustració del seu matrimoni i del pas del temps. No sense recel de les previsibles conseqüències, s’abandona a un amor intens i clandestí amb en Joe, comptant els dies i vivint amb la certesa que tots els seus moments són efímers i fugissers.

Entre aquests dos mons Joe Lampton té clar què vol i on ha d’arribar i no se n’amaga. Busca deslligar-se del seu passat obrer i de tot allò que creu que el fa inferior. I l’Alice no hi té cabuda, per sincera que sigui la seva devoció. Resulta colpidora la seqüència de la ruptura, amb una il·luminació fantàstica que ressalta encara més la bellesa i tristor de la Simone Signoret. El seu treball interpretatiu és magnífic, i no en va s’endugué l’Oscar a la millor interpretació femenina l’any 1960. 

                                                                                                 Simone Signoret

 

La cinta, rodada al 1959, va ser la primera pel·lícula del director, productor i guionista Jack Clayton, conegut per haver-se especialitzat en l’adaptació d’obres literàries al cinema, sempre amb la vessant social com a veritable protagonista. Fou un clar referent del Free Cinema, moviment que sorgí de l’inconformisme social i la lluita de classes per fer un cinema sense coaccions i al marge dels grans estudis. El resultat va ser un seguit de pel·lícules basades sobretot en el retrat quotidià i compromès amb la realitat social de mitjans del segle XX a Gran Bretanya. 

                                                                        Jack Clayton

La cinematografia de la cinta mereix una menció a part. Tal i com si fós el treball de carrer de Bill Brand, el retrat que es fa de la ciutat de Warnley la converteix en un personatge més del film. Els carrers adoquinats, els nens bruts jugant al carrer, les casetes obreres de totxanes i les xemeneis fumejants ofereixen una visió realista que acompanya al protagonista de la història en tots els moments. El treball en blanc i negre de Freddie Francis, reconegut director de fotografia d’aquest moviment iconoclasta, resulta impecable en tots els sentits. 

‘A room at the top’ va gaudir d’un èxit aclaparador, com no podia ser d’una altra manera, i es va endur nombrosos premis inclosos dos Oscars de l’Acadèmia (millor actriu i millor guió adaptat). Ha passat a la història del cinema com una cinta de culte del cinema independent britànic i m’atreviria a dir que ha influenciat a directors moderns tant importants com Woody Allen. No semblen casuals les referències que s’hi troben a la cèlebre ‘Match Point’, però lluny de retreure-li res al famós director novaiorquès fóra just reconèixer-li l’encert de l’homenatge. És una obra mestra i no es mereix menys.